En comparació amb el poder que tenen els mitjans de comunicació, el dels pares i educadors, és tan gran que qualsevol criança raonablement bona torna insignificant la influència mediàtica.
La nostra eina més gran com a pares o adults de referència, és la de servir de models. És important què diem als nostres fills, quins límits i sancions establim i a quines experiències els exposem, però és molt més important qui som quan ells ens observen.
Tal com comenta Jonesi (2002), comprendre els nostres fills és la manera d’ensenyar-los a comprendre els altres. No ésser violents és la manera d’ensenyar la no-violència. I una actitud sana cap a l’entreteniment s’ensenya mostrant una actitud semblant. Sigui quina sigui la transcendència que la indústria de l’entreteniment tingui, la vida d’un nen usualment està determinada pels seus pares.
És molt poc probable que la conducta real del nen pugui prendre forma a partir del que fan els personatges del programa de televisió. Si un nen veu que els pares toleren els programes de contingut violent i que, no obstant, tracten els altres amb amor, capta el missatge: “un adult pot sentir-se bé amb la violència imaginària, però no intenta portar-la a la realitat”.
Amb seguretat, ser un model afectiu efectiu, també implica que diguem als nens què no ens agrada.
La psiquiatra americana Lynn Ponton ressalta que “els pares acostumen a pensar que l’aïllament i la privadesa són tot allò que els adolescents necessiten, quan en realitat la necessitat d’atenció, orientació i aprovació és molt més gran en l’adolescència primerenca que en la pre adolescència”.
Així doncs, hem de donar-los simplement a entendre que algú els té en compte i els recolza en la difícil tasca de créixer; és una cosa que els tranquil·litza molt.
Educació. Animar-los a explicar les seves històries
Com a part de la nostra política inconscient d’ignorar els sentiments que ens espanten amb l’esperança que desapareguin, caiem a la trampa de pensar que les fantasies violentes d’un nen són més segures quan són passives i, més amenaçadores, quan són actives. De fet, tal com afirma Jones i(2002), els nens integren els seus pensaments i sentiments amb més efectivitat quan més activament els processin.
Donald Robertsiii (1999) ha subratllat que l’objectiu de parlar amb els nens és incitar a pensar, no fer-los canviar d’opinió. Quan se’ls convida a pensar, els nens no s’han de resistir a allò que se’ls diu només per protegir el seu terreny. De vegades els nens ens poden conduir a llocs interessants i hem de confiar en les seves reaccions en comptes de tractar d’encaminar-les o anticipar-les.
El psicòleg Mihaly Csikszentmihalyiiv (2001), ha insistit que les ciències socials i creatives que el nen té al voltant de l’entreteniment, poden contribuir al seu desenvolupament o convertir-se en una persona més complexa. Gairebé igual de baixos són els estats de flux que experimenten durant diversions solitàries i passives, especialment de la televisió. Les investigacions indiquen que els adolescents que es capbussin en activitats més actives, siguin individuals o socials, tendeixen a rendir més quan són adults. “Les activitats que fomenten els estats de flux elevat ens exigeixen força”, diu Csikszentmihalyi:
“Ens forcen a expandir la nostra personalitat per aprendre noves dimensions de nosaltres mateixos. La dificultat és que és molt més fàcil accedir i quedar atrapat en un estat de flux baix. El perill de la televisió és el seu mitjà seductor. La podem encendre perquè hi ha alguna cosa que realment volem aprendre, encara que és molt fàcil quedar-se assegut davant seu. El nostre estat d’ànim decau i nosaltres seguim asseguts”.
D’aquesta manera, podem ajudar als joves a aprendre a confiar en ells mateixos i ocupar-se’n mitjançant l’afirmació dels sentiments i les fantasies. Podem ser-ne els mentors i mostrar-los els rerefons i les implicacions dels programes de televisió i altres formes d’entreteniment, així com encoratjar-los a canalitzar les seves fantasies de manera productiva. Malauradament, no tots els joves tenen la sort de comptar amb adults que en tenen cura. Alguns han de resoldre les seves relacions amb els mitjans sense cap mena de guia adjunta i enfrontant-se a l’hostilitat de la gent gran.
Quan els joves creuen que el món oficial els és hostil, indiferent o irrellevant, els sentiments de reconeixement de pertinença que els aporta el lleure poden ser transformadors. La fantasia els pot permetre dirigir-se imaginàriament a llocs espantosos que els ajuden a entendre què està passant i del tipus de dolor pel qual han passat altres persones.
Torosyani (2007) creu que als nens se’ls hauria d’ensenyar habilitats bàsiques per al maneig de conflictes des dels seus anys de preescolar: entrar en contacte amb les seves emocions, aprendre a esperar i no reaccionar precipitadament, utilitzar aquesta espera per triar respostes de manera més conscient, escoltar els altres i reconèixer l’altre. En el procés d’ensenyar aquestes habilitats, cal evitar transmetre’ls el missatge que els seus sentiments no tenen importància i legitimitat, per exemple, que no haurien d’experimentar ira ni gaudir-ne de cap manera. Torosyan (2007) cita:
“Crec que perquè els joves superin la seva sensació de vulnerabilitat i desesperació davant la ràbia que apareix en els seus propis relats, han de canviar completament la manera com donen significat a les coses. Això suposa canviar el dualisme de “la ira és dolenta” per una capacitat per suprimir la tensió de les paradoxes i pensar “sento ira i, alhora, sento empatia”.
Torosyan (2007) entén que la millor eina de què disposen els adults per ajudar els joves a fer aquest canvi és l’empatia. Els joves que han patit i exercit la violència solen respondre extraordinàriament bé a l’empatia adulta amb el dolor i els conflictes. Aquesta empatia requereix examinar detalladament com és en realitat la vida dels nens/joves d’avui, i imaginar-nos que sentiríem al seu lloc. Si els joves són capaços d’experimentar la seva ràbia de manera completa, sabent que tenen algú al seu costat amb qui parlar-ne, poden aprendre que tot i que no controlin els sentiments poden controlar les respostes.
Només de fer-los saber que entens el que han experimentat, de vegades pots obrir una porta per a la comunicació i l’autoanàlisi, la qual cosa els ajuda a fer un tomb a les seves vides.
Gairebé totes les històries violentes que apassionen els nens, representen poderoses lliçons sobre el valor, la resistència i el desenvolupament personal. No importa qui siguin els bons o els dolents, qui guanya o perd, o quins valors presenten els personatges en el transcurs de l’acció. L’acció en si mateixa -el procés d’identificar-se emocionalment amb un personatge que s’enfronta a una amenaça física i la combat amb tots els recursos que té al seu abast- transmet unes lliçons bàsiques sobre la vida, com ara:
- Superar-se a si mateix és bo.
- Els objectius només s’assoleixen gràcies a un compromís total.
- S’ha d’escollir amb claredat.
- De vegades el conflicte és útil.
- Es pot sobreviure a la pèrdua o a la derrota.
- El risc té les recompenses.
- Pots tenir por, però de totes maneres ho has de fer.
- Els monstres poden ser destruïts.
- La confiança en un mateix és una eina poderosa.
- Ser un mateix és simplement heroic.
Dominar el món, trobar el lloc adequat de l’heroi en aquest món, aprendre normes i limitacions, integrar diversos poders i funcions, entendre la relació entre allò bo, allò dolent i allò que està al mig, etc. poden ser activitats més importants per als joves que no pas la simple emoció de l’acció. A mesura que el món real que els nostres fills han de dominar es va complicant, també neixen els mons fantàstics cap als que se senten atrets. Pokémon és un laberint al·lucinant d’informació i de relacions. Com fer-se adult, el que importa en aquests mons fantàstics és integrar les passions dins del tot: integrar les emocions salvatges i egoistes en un ésser complet i segur de si mateix, capaç d’actuar en una realitat complexa.
Desgraciadament per a molts joves el mur que separa les fantasies que desitgen del món en què se’ls demana que hi participin és molt alt. Una de les forces que aquest mur ha construït ha estat el nostre esforç per prescindir de l’agressivitat i la violència. Tracem una línia ideològica i social tan definida entre allò que és “bo per a nosaltres” i allò que és “escombraries” relacionades amb el poder i la violència ficticis que, alguns nens se senten immersos en un conflicte en què han de prendre partit. Els manquen exemples que els mostrin, desenvolupar-se i fer-se més forts a la vida real utilitzant les seves fantasies, i tenen la sensació que el món de l’entreteniment fantàstic és l’únic lloc segur i acollidor.
Referències bibliogràfiques
i Jones, G. (2002). Matando monstruos. Por qué los niños necesitan fantasía, super-héroes y violencia imaginaria. Editorial Ares y Mares. Barcelona.
ii Jones, G. (2002). Matando monstruos. Por qué los niños necesitan fantasía, super-héroes y violencia imaginaria. Editorial Ares y Mares. Barcelona.
iii Roberts, D. F. (1999). Kids and media at the new millennium (Vol. 3). Diane Publishing.
iv Csikszentmihalyi, M. (2001). Ocio y creatividad en el desarrollo humano. Csikszentmihalyi, M. y otros. Ocio y desarrollo. Instituto de estudios del ocio, Universidad de Deusto: Bilbao.
v TOROSYAN, R. 2007. Teaching self-authorship and self-regulation: A story of resistance and transformation. Fairfield U., CAE Faculty Publications – MountainRise: A Journal of Scholarship of Teaching and Learning 4(2):1-21.